L'art ha estat sempre l'eix de la meva existència. Tan se val el camí que emprengui, -i n'he resseguit prou de camins!-, constantment em condiciona. He obert el cor amb les mans, tothora cercant la poesia, la bellesa i l'equilibri. Fa temps que els meus dits tempten d'abastar-ho treballant l'or i l'argent. Fonent-los al gresol, martellejant, llimant, soldant i vorejant gemmes, esmalts i fustes precioses, com si d'alquímia es tractés. Els meus dits dibuixen i revelen al paper, somnis i quimeres, no sé si amb gaire encert, que després van prenent formes tangibles. Petits objectes poètics que engloben, al meu entendre, moltes de les expressions d'art plàstica: el dibuix, la pintura i per tant la màgia del color, l'escultura i la miniatura, una de les meves obsessions. Però hi ha, malgrat em dolgui, un terme inassolible: la perfecció. I sé, que en el tros de camí que em resta per recórrer, serà un triomf si puc arribar a besar, només, el contorn de la seva ombra.